Jo no sóc una personal radical. Almenys no ho era...
Mai he negat que em sento més català que espanyol, malgrat que les meves arrels siguin andaluses. El sentiment és així, no es controla.
He nascut i sempre he viscut (i espero viure-hi) a Barcelona.... i malgrat que la meva llengua materna és el castellà, em moc indistintament entre les dues llengües ( i tant de bo ho pogués fer en francès, anglès, gallec, euskera...)
No renego d'Espanya, no veig a Espanya com alguna cosa aliena, llunyana. De fet propera, però no, els meus sentiments no són els espanyols, són els catalans
Pensava que era possible una harmonia entre aquestes dues formes de sentir, però cada vegada em sembla més difícil
La sentència de l'Estatut ha estat un cop molt dur.... Darrera d'aquesta sentència d'un tribunal que jo no el veig com a propi, totalment deslegitimat (perquè no segueix els designes d'un poble, per caduc, per fatxa) ha aparegut l'Espanya més rància, més casposa, la que més ens allunya d'Espanya....
I llavors sí, em radicalitzo. Però no sóc jo el que es radicalitza, és aquesta Espanya ultradretana que ens ofega i no ens dona marge a altra cosa
I sí, jo em vaig alegrar que la "roja" guanyés el Mundial... perquè per a mi no té res a veure un esport, ple de jugadors propers, molts catalans, amb el fet de no poder decidir com a poble el que volem per a nosaltres. No té res a veure, no és cap contradicció!
La manifestació enorme, gran, brutal, plena de sentiments del dia 10 em va emocionar.... i sincerament crec que ja no hi ha marxa enrera.... Els partits han de fer algo (ja sigui la independència que demanen els sectors més radicals, ja sigui el federalisme que demanen els socialistes) però basta ja d'anar cadascú a la seva, basta ja! i a començar a treballar pels drets de Catalunya i els catalans i catalanes
Ara és el moment, senyores i senyors polítics, no ens decebeu si us plau! Teniu tot el recolzament d'un poble darrere. Sigueu valents i valentes d'una vegada!
